SANDRA EZQUERRA
Barcelona, 2 d'octubre
Totes i tots estarem d'acord en què la presència i possessió d'una memòria històrica és fonamental per a qualsevol moviment revolucionari, particularment en un lloc, com l'Estat espanyol, en el qual la història va ser colpejada de manera tan brutal i on la veritat jeu des de fa ja massa temps, enterrada sota dècades de repressió feixista i tones de hipocresies i cinismes suposadament transitoris.
I dic que la memòria històrica és fonamental per als i les revolucionàries de l'aquí i l'ara perquè entendre d'on venim ens recorda que no ho reinventem tot del no-res, ens mostra que som part d'una rica cadena i un engranatge més ampli d'aprenentatges i salts cap endavant, ens ensenya els encerts dels i les que ens van precedir, els seus errors, els seus fracassos, les seves victòries, la seva passió i el seu dolor. Tot això fa que, en els temps que corren, on considerar-se revolucionari o revolucionària no està precisament a l'ordre del dia, ens sentim una mica menys sols i ens reafirma en el nostre instint per nedar a contracorrent i per negar-li la possibilitat a la renúncia i les concessions.
El POUM significa tot això per a molts de nosaltres. I malgrat l’immensament valuós de tot això, per a algunes de nosaltres parlar del POUM a seques no és suficient: ja que si bé és imprescindible aprofundir en referents i llegats que reforcin i facin visibles el nostre fil vermell, ens cal també trobar el rastre del nostre fil violeta, i de com aquests dos han s’han anat integrant i convivint junts en la història. En aquest sentit, la celebració d'aquesta taula i homenatge a les dones del POUM em sembla una aposta molt encertada i necessària.
A dia d'avui cada vegada som més les dones que apostem per integrar en la nostra activitat política i la nostra vida quotidiana la lluita feminista amb l’anticapitalista. Som cada vegada més les militants que al mateix temps que denunciem en els moviments socials i en les organitzacions polítiques les atrocitats del sistema capitalista, no tenim cap problema en rebutjar cada cop més enèrgicament la presència secundària a la que se'ns condemna, en tant que dones, tant fora de l'esquerra radical com dins d'ella.
Per a totes nosaltres, que insisteixo, cada vegada som més, és molt especial asseure'ns al costat de companyes que van obrir tantes lluites i van sobreviure a tantes batalles. Ens urgeix guanyar-li el pols a la desmemòria i al silenci de la historiografia i de la història per a cercar els noms, les cares, els secrets, els dilemes de tantes dones, com les que són aquí avui, que van obrir tantes bretxes, tantes sendes, sendes que, tot i que actualment continuen sent estretes, són per les que anem avançant les dones de la meva generació i de les generacions que vénen trepitjant fort rere la meva. Ens urgeix conèixer de prop les seves experiències per deixar d'estar tan òrfenes de referents polítiques, de models militants revolucionaris plurals, diversos, inclusius. Ens honra homenatjar-les des de l'admiració i l'afecte i aprendre dels seus relats, de les seves cançons, dels seus records, de les seves crítiques, dels seus somnis. Elles, vosaltres, són, sou, una valuosíssima inspiració i una part imprescindible d'una malmesa memòria històrica que necessitem recuperar.
El risc de nomenar és sempre que es queden noms en el tinter però, assumint el perill, em permeto passejar-vos breument pels vívids retrats de Pepe Gutiérrez d'algunes de les poumistes, que ens permeten entreveure tantes vides i ens motiven a seguir buscant pistes per tot arreu per conèixer-les millor:
Ens explica Pepe que en el París del 68, tot i els fums avantguardistes que corrien, les dones, incloses les militants, seguien sent el segon sexe i gràcies. Explica com no es va adonar de la presència d'Antònia Adroher, sempre silenciosa al costat de Lluís Roc. Aquesta absència derivava de la pròpia discreció d'Antònia però també del fet que els joves de llavors, amb tots els seus estudis i totes les seves lectures, seguien contemplant les dones com a companyes o filles de ... va haver de passar un temps per descobrir que elles tenien llum pròpia, i allà estava Antònia amb una història que li va proporcionar múltiples reconeixements per les seves tasques polítiques i pedagògiques. Aquí tenim a M ª Teresa Carbonell, recentment elegida presidenta de la Fundació Andreu Nin en substitució del company Wilebaldo Solano i que tantes històries ha de compartir encara.
Amb la humilitat d'una costurera militant que sempre havia treballat per seguir endavant, Otília Castellví constitueix un testimoni meravellós d'una història que ella va viure com a dona, sempre des del bàndol dels perdedors que no es van resignar. Carlota Durany va destacar per la seva oratòria i també per la seva decidida participació en els piquets, de vegades cara a cara amb la policia, que en aquell temps no sabia com actuar davant d'una dona. A més, Durany estava convençuda que les dones estan cridades a "crear constantment el nou esperit revolucionari", a més de transmetre la "base revolucionària de la generació futura", afirmant els sentiments "de la comunitat (de la qual) resulta més tard la consciència de classe i de responsabilitat ". També reflexionava en els seus articles sobre la necessitat que els homes, incloent-hi els companys revolucionaris, fossin capaços d'alterar els seus costums quotidians per adaptar-se als nous temps.
En relació al paper del marxisme en la lluita de les dones, Katia Landau, principal autora de les Dones en la Revolució, afirmava que les dones del POUM estaven donant un "salt" qualitatiu en relació a l'obrerisme feminista anterior i advertia de les dificultats de aconseguir la igualtat de drets i fins i tot la consolidació de les dones com a subjecte polític en els temps que li va tocar viure.
Mika Etchebéhere, d'altra banda, va ser l'única dona que va ocupar un càrrec amb comandament de tropa en el curs de la guerra civil. L'experiència de la guerra la transformaria, sorpresa per la igualtat que va conquistar sobre una columna d'homes en què també van participar unes poques dones. Segons la historiadora Mary Nash, Etchebéhere se les va enginyar per convèncer els homes que acceptessin una divisió igualitària de les tasques de la columna, però indubtablement això només es va aconseguir perquè l'oficial al comandament era una dona amb una consciència molt excepcional pel que fa a la igualtat de gènere.
Aquells anys van ser temps d'avanç del feminisme, als quals Mary Low els va dedicar una especial atenció en els seus Quaderns Vermells, remarcant detalls com l'existència del cartell penjat en alguns bordells que deia: "Respecta-la, és la teva companya". Low explicava les iniciatives de la Secretaria Femenina per clausurar aquests establiments i detallava la reacció d'alguns milicians, que es preguntaven què farien els homes si es tancaven els bordells i també quin destí esperaria a les prostitutes. Però els homes van sobreviure, i al final van ser elles mateixes les que van iniciar la lluita. Al seu torn, María Teresa García Banús estava convençuda que la dona havia de ser independent de l'home, i que per això era necessari criticar els hàbits conservadors d'aquests, incloent els dels més revolucionaris.
També trobem a Retratos poumistas a Teresa Rebull durant els llargs anys d'exili a París en la seva faceta de cantant, i les actuacions eren actes que animaven a dir no, a lluitar per la vida i per la revolució en el sentit més ampli del terme.
El Secretariat Femení del POUM, creat el setembre del 1936, va néixer com un vehicle d'atracció de dones al Partit i reclutar a dones per a tasques d'infermeria, com milicianes, per assistir a classes de lectura i discussió de llibres, idiomes, política, puericultura, higiene, confecció de banderes i uniformes per al front i, entre altres qüestions, drets de les dones. El seu òrgan d'expressió va ser la revista Emancipació, en la qual les dones van reflexionar sobre el paper que la lluita pels seus drets estava tenint en el context revolucionari, el paper de l'Església en la vida dels homes i les dones, i la relació entre vida política i vida quotidiana. Tot i que el POUM no va comptar mai amb una organització pròpia de dones, moltes de les seves militants, com Olga Tareeva, Louise Gómez, Luisa Ariño, Pilar Romeu, Maria Manonelles, Pilar Santiago i Luisa Carbonell, entre moltes altres, van treballar en el marc del Secretariat Femení i apostar incansablement per l'emancipació de les dones.
Els retrats de totes aquestes dones, i de moltes altres els noms de les quals no recullo aquí, serveixen, per a dones com jo i moltes de les meves companyes, de recordatori que el passat de les revolucions no està composat únicament per homes i que, per tant, el present i el futur revolucionaris no ho han d'estar tampoc. No som filles, o germanes, o companyes de ... Com elles, tenim llum pròpia i som part imprescindible d'una història que no s’atura i que encara té molt a dir. Les seves vides ens capbussen també en una altra manera de viure aquesta història, d'explicar-la i d'escoltar-la. Ens infonen força i ens ajuden a seguir ampliant el nostre lloc, la nostra veu i la nostra presència a la lluita.
És per tot això que les dones militants de l'aquí i l'ara- molt a pesar nostre i almenys de moment, encara revolucionàries sense revolució- seguirem buscant el rastre, el llegat i les lliçons de tot un grup de dones revolucionàries feministes que van ser part fonamental d'un dels episodis més rics i més dramàtics de la nostra història però que malauradament han estat oblidades per ella perquè van estar atrapades, tal i com ens explica Marta Branco, entre tres focs: el feixisme, l'estalinisme i el masclisme, inclòs el dels seus propis companys. Com deia Pepe Gutiérrez fa poc, en parlar d'elles recordem també a totes les militants del POUM i a totes les dones que van ser socialistes i van intentar ser feministes perquè es tractava, i es continua tractant, de dues cares inseparables de la mateixa moneda.
D'elles i sobre elles seguirem aprenent i, en homenatge a elles, continuarem lluitant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada