MANIFEST LLEGIT A HORTA, AL LLOC ON ES VA FUNDAR EL PARTIT OBRER D'UNIFICACIÓ MARXISTA
Constituïda a Barcelona i a Madrid, a Saragossa, Astúries, Granada i València, després de dues llargues dècades d’activisme cultural irregular però constant i, darrerament puixant, la Fundació Andreu Nin manté les seves activitats i segueix amb el seu projecte de difusió i revalorització de la tradició marxista i llibertària, representada especialment, al nostre entendre, per Andreu Nin i el POUM, per militants reconeguts com Wilebaldo Solano, que va mantenir la flama revolucionària fins el darrer dels seus dies, i de tantes i tants activistes, com Miquel Gayolà, o les dones poumistes, la major part d’elles anònimes, o oblidades, com Carlota Durany. A casa seva i a la de Francesc de Cabo, es va donar vida al Partit Obrer d’Unificació Marxista, el POUM.
Dones a les que retem homenatge en aquests dies, a través de Maria Teresa Carbonell i Teresa Rebull. En aquestes jornades de commemoració del 75è aniversari de la creació del POUM, volem prestar especial atenció a les dones que van fer possible l’existència d’aquesta organització revolucionària.
Avui crida especialment l’atenció la constant revalorització d’un partit, petit en relació a la resta de grans formacions obreres republicanes, que va resultar pràcticament aniquilat com a conseqüència de la barbàrie franquista i que, en temps de la República , només va ser legal des d’octubre de 1935 fins el juny de 1937.
De què era culpable? De ser un partit que volia un govern obrer, que defensava la revolució social per fer front al franquisme.
Va ser l’únic partit que va denunciar les grans fal·làcies dels “processaments” de Moscou i que es va atrevir a reclamar asil democràtic pel “Gran Satan”, Lev Trotski. Els assassins de Trotski van ser gairebé els mateixos que van segrestar i assassinar Andreu Nin.
Goebbels havia dit de Nin que era “el pitjor bolxevic” del socialisme espanyol.
La gent del POUM va fer possible que arribessin fins a nosaltres les idees per oposar-se a la dictadura dels diners, proposant la democràcia obrera, en una República socialista, democràtica i internacionalista, en la que, amb matisos diferents, somniava la major part del poble treballador.
La seva proposta es basava en l’hegemonia social dels treballadors, en la unitat del moviment obrer. Oferia respostes per a totes les qüestions clau de la democràcia, com la reforma agrària, el dret dels pobles a l’autodeterminació, l’exèrcit del poble, una civilització del treball.
75 anys després que un petit grup de persones es reunís en aquest racó de la Barcelona proletària d’aleshores, les idees i els somnis que defensaven segueixen ben vius. Formen part de la nostra tradició marxista més propera, preocupada tant per la fidelitat com per la renovació i la posada al dia.
No tenim el més petit dubte que Andreu Nin i tot el POUM, si fossin presents, avui estarien al costat dels defensors dels drets socials, amb el propòsit d’aconseguir que les masses treballadores i el poble en general siguin els protagonistes del seu destí. Amb un horitzó socialista, que ara és més necessari que mai.
Companyes, companys, visca la lluita obrera.
Visca el POUM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada